RETALLETS

Aquesta entrada només es per demanar-vos perdó a tots i totes les que ens heu enviat el retallet per a la manteta dels desitjos. No he pogut ficar les fotos dels retallets al bloc, perquè no tinc treva amb l'esquena. Porto des de que vam tornar de vacances amb l'esquena enganxada. He tingut algun dia en que m'he trovat millor però aprofitava per fer feina, perque no puc fer res quan estic així. Em passo el dia al llit, dolorida.
Pero volia que sabessiu que els he rebut, que m'encanten, i que quan pugui i em pugui aguantar de peu més de mitja hora, faré les fotos i les penjaré.
A nivell de novetats, cap. Fent paperassa però molt poc a poc perque no puc anar enlloc.
Paciència...el cos es savi, i amb el ferro i la b12 tan baixets, potser hauria d'haver fet aquest parón fa temps. Ara es obligat.

Fa tres mesos ja...

Es poc temps. Segur que es poc temps comparat amb el temps que fa que esteu a l'espera molts de vosaltres, dels i les bloguers que ens seguim mutuament.
Però sembla que ha passat un segle.
Tot es massa intens, i ens ha fet fer una canvi en la parella de 360 graus. M'agradava molt la relació que teniem el Toni i jo. Erem molt feliços, i no necesitavem molt més.
Ara tot es més complexe. Suposo que les parelles tenen uns ritmes concrets, primer quan surts amb algú, i t'adaptes al canvi que suposa deixar d'estar sola.
Després al viure amb ell i que l'altre et faci raconets en la seva vida, per tal que hi posis les teves coses, els teus tresors.
Quan la relació es torna estable i es prenen decisions, com casar-se, hipotecar-se, o qualsevol altre vincle fort fort, la parella es torna a remoure i a posicionar-se, adaptant-se als nous canvis.
Quan la parella decideix tenir un fill, quan ho decideix amb coneixement de causa, de que aquest si que es un vincle infinit, que et lliga a l'altre de tal manera que res et podrà desunir, que sempre sereu el pare i la mare d'algú, pasi el que pasi a cap dels tres, torna a haver enrenou.
Res es com sempre, cadascú es posiciona i busca el seu espai.
I amb l'afegit de la tensió de les últimes setmanes amb els psicòlegs i les entrevistes, tot es complica.
Trovo a faltar el temps anterior, estic il·lusionada per el que vindrà, però em costa acceptar que tinc que deixar marxar tot el temps màgic que hem viscut. Segur que podem construir un de nou, el nostre nou espai, amb nous rols i rutines.
Estic buscant com fer-ho, com trovar petits detalls que ens facin tornar a mirar-nos als ulls i veure les persones que ens van enamorar tant.
Tinc clar que res es més valuos que la nostra parella, la nostra familia, i hem de oblidar aquests tres mesos d'angoixes i neguits que ens han fet oblidar per uns segons el que es més important.
Primer, començaré per buscar una estoneta màgica en la que celebrar que estem "embarassats" i que serem pares, tu i jo. Només tu i jo.

JA SOM IDONIS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ahir ens van donar la bona noticia, sense bombo i platillo, una mica sosos, pero bé, el que voliem sentir : l'informe serà favorable...i el Icaa no posarà problemes perquè tot està molt bé!
Així que ara a confeccionar l'expedient, tot lo ràpid que puguem, perquè arribi a Bamako el més aviat posible.
Encara no hem reaccionat del tot, han estat uns mesos massa intensos i durs. Suposo que dintre d'un temps ens adonarem de que tota l'angoixa d'aquestes entrevistes ja ha passat i ens podem concentrar en altres coses.
Com diu la Laura, segur que al cap d'un temps ni tan sols ens semblarà tan dolent.
Això espero. Segur que serà com quan les mares biològiques donen a llum, que sempre em diuen que ha estat tan doloros que no ho podran oblidar, i al cap d'uns mesos ja no recorden el dolor i fins i tot algunes ja en volen un altre!
Jo, per si de cas, ja li he dit al Toni que si en un futur vol repetir, que aprofiti els tres anys que dura el CI, perquè si he de tornar a passar per tot això no crec que m'hi vegi amb cor.
Moltes gràcies a tots i totes per l'acompanyament aquests mesos, els dies de baixón, quan voliem engegar-ho tot a rodar, quan estava tan bleda!
Bé, no espero estar molt millor ara, eh? perquè fins que no tingui el meu peque als braços no acabaràn els nervis, l'ansietat. Tenim moltes ganes de posar en pràctica tot el que anem aprenent aquest temps d'espera.
La gent ens diu que segurament cap al Nadal, si no hi ha cap entrebanc extrany, podem tenir al peque amb nosaltres!Uff, sembla tan aprop i tan lluny alhora...

LA ÚLTIMA ENTREVISTA QUE NO VA SER

Ahir vam fer la que havia de ser l'última entrevista amb la icif. Però a l'últim moment ens van demanar si estavem contents amb el recorregut que haviem fet, i vam ser sincers.
Vam dir que no ens semblava que ens hagues aportat gaire de nou a nivell de recursos o solucions com a futurs pares adoptius, i la psicóloga va semblar que es sentia ofesa i ens va contestar que potser havia sigut culpa nostra, que no ho haviem entès, perquè ells ho havien explicat tot força bé i a nivell pràctic.
Li vam dir que ens semblava que es centraven massa en les motivacions i poc en les persones i les seves inquietuts i neguits.
Així que ens han tornat a citar per la setmana que ve, per a donar resposta a tots els nostres dubtes. I un altre cop no ens han entès res.
Perquè els nostres dubtes ja els hem mirat de solucionar, i, el que miravem de explicar, es que no ens haviem sentit acompanyats en el procès.
Bé, no crec que en treguem res, però accepto el "càstig" d'una nova entrevista, i espero que en aquesta quedi tot més clar. I, si no, millor acabar l'abans posible i començar a confeccionar l'expedient, que com abans millor.
Ens van donar a entendre que ells ens faràn un informe favorable, però que l'ICAA s'ho mirarà amb lupa perquè som una parella que només porta tres anys i pico junts, i que venim de matrimonis fracasats.
I jo vaig pensar, que l'ICAA ho te complicat si cada cop que una parella de casats en segones nupcies presenta una sol·licitud, s'ho miren amb lupa. Perquè avui en dia això es el més habitual, i malauradament, el que es minoria es una parella que s'hagi conegut a l'adolescència i amb 35 anys encara estiguin junts i comencin a tenir fills, siguin de la classe que siguin.
Que més voldriem nosaltres que haver-nos conegut fa vint anys! Però, qui diu que això nostre tan preciòs, seria com es ara i no s'hauria perdut per els canvis i canvis que les persones anem fent en la joventut...
Es més fàcil coneixe's d'adult, quan tens més estabilitat, quan has decidit allò que vols ser a la vida, i ja tens la meitat del camí fet. Però els criteris aquests d'evaluació dels pares idonis es tan extrany...
Segur que hi ha una manera millor de fer tot aquest procès...n'estic segura.
Ah!I per celebrar que hem allargat l'agonia, je,je, vam anar a comprar el llit per al nostre peque. Us deixo la foto.

Es pot fer més baixet, d'aquesta mida mitja, o alt per posar un escritori a baix quan sigui gran. I, a sota, una caseta perquè s'amagui. I, mentre no dormi allí, el llit de convidats i un cambiador gegant! perquè te la mida ideal!
Es de Flexa si us agrada i voleu informació.

LES VACANCES S'HAN ACABAT...TORNEM AL MÓN REAL.

Fa un parell de dies que vam tornar de Londres. Molt cansats, però molt bé, hem descansat molt i tornat a posar les piles.
Aquests dies hem parlat poc de l'adopció, necesitava uns dies de desconexió total després de l'última entrevista.
Porto unes setmanes amb una sensació extranya, com si la il·lusió s'hagués fet petita i hagués quedat amagada darrera d'un neguit rar, de ganes d'acabar ja, de sentir-me massa jutjada i evaluada constantment. Suposo que es un temps, que passarà i tornaré a sentir-me il·lusionada com al començament.
He pensat de començar a preparar l'habitació, poquet a poquet, per anar tornant a trovar ganes i motivació. Aquestes entrevistes han estat molt dures i realment funciona la seva manera de fer, intentant que t'ho repensis un cop i un altre.
I de tant repensar-m'ho ja no se ni que sento ni que penso. No se ni com explicar-ho.
Només vull estar segura de que això es el que desitjo de debó, i si ho desitjo amb tantes ganes com per passar mil proves i angoixes.
Busco dins el meu cor aquell sentiment de seguretat que tenia al començament, de saber al cent per cent que el nostre petit o petita estaba a Mali i que haviem d'anar a buscar-lo. Segur que el sentiment encara hi es, l'intueixo, però s'ha fet fonedís amb tanta pregunta estúpida per part dels psicòlegs, dels coneguts, del món. No hi ha cap explicació posible que puguem donar sobre perquè volem una criatura, tampoc sobre perquè la volem de Mali i menys sobre perquè hem escollit negre enlloc de blanc, verd o blau.
Perquè sí, perquè ho varem sentir així, perquè la vida ens ha portat a aquesta decisió que mai varem pensar que hauriem de prendre. Cal donar-li tantes voltes fins al punt de fer-te sentir que estas fent quelcom de dolent i injust?
Som tan culpables de no poder ser pares biològics i d'haver decidit buscar un nadó que ens necesiti tant com nosaltres a ell?
Bé, aquestes setmanes les dedicaré a buscar la il·lusió, que no hauria d'haver permés que ningú em tregués.
Vull gaudir de tot el que tinc, i amb calma, esperar el que vindrà.

FELIÇ ANY NOU! JA TORNEM A SER AQUÍ.

Ja fa un parell de dies que som a casa. Ohhgg, per fi! La veritat es que ha estat un Nadal molt dur, per el meu estat de salut i ànim i per com han anat les vendes. Realment tot ha anat molt bé, però aquest cop no estaba preparada.
Ademés, les entrevistes ens han tocat ben bé pel mig del Nadal, i el fet de no haver pogut arribar a una ens ha ficat una mica en tensió.
A la següent si que vam arribar bé. Era el dia del meu aniversari, i a sobre em tocava parlar a mi.
Però crec que vaig sortir prou airosa, perquè la noia no em va apretar gaire. Semblava que tenia ganes d'acabar amb mi per poder tornar a burxar al Toni. I un altre cop el va anar picant, amb aquesta idea que se'ls ha ficat al cap de que es un tio massa optimista i que res l'importa prou. Però es que si algú et fa sentir així d'agredit, es normal que la persona es posi a la defensiva, i segur que no contesta com ho faria si estigués tranquil. Com quan parlava jo, que la dona no m'insistia gaire en el que li contava, i em tractava amb dolçor i tranquil·litat.
Sembla que veu més clares les meves motivacions i la meva manera de portar-ho, però al final de l'entrevista, va haver d'admetre, que la manera de ser del Toni(que va quedar claríssim que no li agradava massa) es complementava amb la meva i que això feia més coherent el nostre projecte de família.
Bé, no va ser massa agoviant aquest cop, ho vaig portar millor que l'anterior. Però ens va donar a entendre que potser hi hauria una cinquena entrevista, si les coses no acabaven d'estar clares. Perquè el fet de fer poc que som parella (aviat fa 4 anys! que volien, que ens esperessim deu anys i que amb quaranta cinc ens possessim a pensar en nens?) es un problema de cara a l'ICAA. Absurditats! Una parella que porten tota la vida junts tenen més dret que nosaltres a ser pares? Que més haguessim volgut que conèixe'ns fa deu anys, tot aquest temps que hem perdut!
Bueno, per qui estigueu començant aquest procès: No es per tant...però que ningú us digui mai que no heu passat el part o l'embaràs! Jo, que he viscut molts processos al meu voltant d'embarassos biològics, us puc dir que NO HI HA COLOR! Que prefereixo passar per un embaràs i un part com el que diu la meva mare que vaig donar-li jo, de dotze hores de contraccions, abans de tots aquests mesos d'angoixa i neguit. I a sobre, almenys, quan estas embarassada, tens a tothom fent-te costat i animant-te, mentre que en aquest procès la gent del nostre voltant sembla no gosar dir res sobre el tema ni preguntar, com si estiguessim fent alguna cosa molt dolenta. Es a dir, que a sobre ens sentim una mica sols en aquest embaràs d'elefant.
Aquest Nadal em vaig fartar i ho vaig espetegar a tothom, que ens sentiem sols en el procès. Així que la gent de la meva familia (amics inclosos) van voler demostrar que estaven amb nosaltres, d'aquella manera que ho fan ells, sense dir-ho, actuant. I el dia del meu cumple van apareixer pitets, vaixelles infantils, diaris on escriure el procès, i per reis peluches i dinerets per la nostra "churuguardiola". Em van fer sentir molt bé, encara que segueixo tenint aquesta sensació de que l'aventura s'està fent massa feixuga últimament...
Res, demà marxem de vacances, i espero tornar amb les piles carregades d'il·lusió un altre cop, perquè si amb aquest procès pretenen que la perdis, està clar que de poc que no ho aconsegueixen.
Ei, i totes vosaltres...on sou? Fa molts dies que ningú escriu res!Que les vacances ja s'han acabat!!ja,ja! FELIÇ ANY NOU A TOTS I TOTES!

BON NADAL, FAMILIES DE COR!!!

Bon Nadal a tots i totes, moltes gràcies per ser la nostra familia de cor i acompanyar-nos en aquesta aventura màgica de l'adopció!!